El bloc de Carme Pla

Acostumo a llegir el bloc The Art of Nonconformity, sobre emprenedoria, viatges i coses casi tan diverses com les que hi ha en el meu. Però realment no esperava trobar un post sobre la recessió econòmica, que l’he llegit amb gran curiositat. En realitat es tracta de contingut sorgit a partir de les aportacions d’un conjunt de persones que han col·laborat via Twitter. L’hem triat per al següent exercici de sharisme sincronitzat amb Yoriento. Us convidem a reflexionar-hi i participar en el debat.

L’objectiu principal de l’apunt és trobar vies per enfrontar-nos a la recessió, com a individus, de forma positiva; un exercici per a “pensar fora de la caixa” (think out of the box). Chris Guillebeau, l’autor del bloc, comença per confirmar la realitat de la recessió amb xifres com la taxa d’atur, reducció del consum o les tasses d’interès  federal d’USA, però tot temes amb efectes globals. A l’hora de cercar punts positius derivats de la recessió, Chris distingeix entre efectes obvis i temes fonamentals. Finalment, conclou amb la seva proposta per passar a l’acció.

La veritat és que a mi els efectes obvis no em semblen tan obvis. Crec que Chris es basa en la idea de l’autoregulació dels mercats, és a dir mercat liberalitzat. Tanmateix, ni tan sols a USA han aplicat mai al 100% allò que han defensat a nivell teòric, és a dir no ha existit en la realitat, mai s’ha materialitzat, només és una teoria. Després d’escoltar Hunter Lovins (en el torn de preguntes), interpreto que això és així en part com a conseqüència del control de la informació i la manca d’una major transparència i a més a més també per l’existència de barreres (derivades d’accions que faciliten unes opcions en detriment d’unes altres) de les que no hem estat conscients i per tant no es qüestionen, no es debateixen, no s’acorden.

En realitat tot es veu afectat pels “temes fonamentals” que comenta Chris. Ens parla de creences profundament arrelades, la majoria al voltant de la seguretat. Estem, per tant, davant del que José Miguel anomena paradigmes; tot i que també podríem referir-nos als models mentals que utilitza Juan Palacios. Aquest concepte també l’inclou Julen a la llista de 27 preguntes relacionades amb les empreses i el treball, generant converses en diversos blocs, como el de Nacho Muñoz o el de Juan Palacios. Per la meva banda vull aportar 5 aspectes de caràcter general.

En paraules de Chris, algunes de las creences que es desafiaran obertament durant aquests temps difícils inclouen:

1.- Podem tenir tot el que volem alhora. No em malinterpreteu — crec que normalment podem fer tot o tenir tot el que vulguem… només que no crec que puguem tenir-ho tot alhora. El disseny de l’estil de vida consisteix en triar de forma deliberada i moltes d’aquestes eleccions impliquen perdre alguna cosa per rebre’n una altra a canvi.

2.- Tot el que cal fer és estalviar regularment durant 40 anys i després podrem retirar-nos. Això pot funcionar encara per a algunes persones, però per a altres no. Les persones que van invertir fort a la borsa o a Bernie Madoff han vist els seus estalvis aniquilats. Naturalment, podem culpabilitzar-los per haver triat malament, però les opcions no és que fossin fora del comú. El mercat borsari va funcionar durant molt de temps. Fiques diners i més endavant en treus més. Fins i tot les carteres que es van diversificar “adequadament” han sofert fortes pèrdues recentment.

(Nota al marge: Sempre he vist un problema en aquesta creença en particular, fins i tot quan semblava certa. La meva objecció és “Això és el millor que podem fer? Dedicar els anys més productius de les nostres vides treballant dur amb l’esperança de divertir-nos en els últims anys?” Ara que ja no és un pla de seguretat garantit, encara ho crec menys.)

3.- Endeutar-se és normal i saludable. Fins no fa gaire, tenir una gran quantitat de deutas era socialment acceptable, de vegades fins i tot en boga. Si em pegava per parlar sobre com el deute és una cadena en els nostres colls que ens arrossega a fons de l’oceà, el silenci ocupava la sala i vaig aprendre a guardar-me la meva opinió per a mi mateix. Ara no em cal dir-ho perquè per a la majora de la gent la creença de que el deute no és sa ara ja s’ha extès força.

4.- La feina tradicional és segura. Treballar per compte aliè pot continuar sent convencional, però ja no es pot dir que sigui segur. Novament, sé que hi haurà persones que es sentiran incòmodes amb això, però intento ajudar. No estic dient que tothom hagi de sortir i deixar la seva feina (tot i no ser mala idea per a alguns). Crec que existeix almenys el mateix risc quan treballes com a assalariat que quan treballes per compte propi. Tal com estan les coses ara, no veig com algú pot continuar defensant una correlació entre col·locació i seguretat. Per aquest motiu és fins i tot més importat que mai que ens creem la nostra pròpia seguretat i independència.

5.- Sempre hi haurà algú (un altre) que ens hi treurà. Molta població d’USA, i per extensió molta població del món en general, està aparentment esperant amb l’esperança de que algú en algun lloc resoldrà el problema i s’ocuparà de nosaltres. Això és un error. No hi fa res qui és el culpable d’aquesta situació, ens n’hem de sortir nosaltres mateixos… la qual cosa ens porta a la part més important de la conversa d’avui.

El primer punt m’ha recordat una de les metàfores de Yoriento sobre la presa de decisions i el pagament de peatge que hi ha implícit. Però quan més he recordat a Yoriento ha estat en la part final de l’apunt de Chris, el pas a l’acció, relacionat amb la paradoxa de les queises i el famós creu el que vulguis però fes el que cal.

La Resposta

Si ens trobem davant d’un desafiament important de la nostra visió del món, com hauríem de respondre? Independentment de les nostres situacions individuals, existeixen essencialment dos possibles respostes. Pots veure la primera, la més comú, desplegant-se per tot el món en aquest moment. La segona, tanmateix, és l’única que ens ajudarà a superar-ho.

Resposta #1: Queixa’t de les Altres Persones

Si vols enbogir amb algú, tens molts objectius als que apuntar. Aquí n’hi ha uns pocs que han aparegut recentment:

• Aquells maleïts prestadors de subprimes
• La gent que va comprar cases que no podien permetre’s
• Bernie Madoff
• Alan Greenspan
• L’Administració Bush (+ Gordon Brown, Stephen Harper, etc.)
• El rescat dels demòcrates
• CNBC, James Cramer, et al
• Les empreses de targetes de crèdit

Queixar-se d’aquestes persones o entitats és una opció acceptable socialment. Podràs trobar manifestacions i grups de Facebook per a cada un d’ells. A més a més, cap de les queixes està realment injustificada. Sí, els executius de la AIG són magnats avariciosos que no es mereixen bonus milionares per aprofitar-se de la seva empresa. Però… què hi té a veure amb tu i amb mi?

Mira, pots agafar un cap de turc, però al final de dia, la forma en què et faci sentir qualsevol d’ells no millorarà la teva vida en absolut. Queixar-se no farà que tornin els diners a 401 mil comptes o que es tornin a crear els 4.4 milions de llocs de treball que s’han perdut per ara al 2009.

Ho sento. Però alegra’t, perquè trobaràs opcions millors a la Resposta #2.

Resposta #2: Canvia i Adapta’t

Dedica un dia o el temps que sigui que et porti queixarte del cap de turc que hagis triat. Després, supera-ho. Deixa-ho i pensa en la vida que vols per a tu mateix@. Els caps de turc són part de la teva vida ideal? Suposo que el més probable és que no, llavors per què portar-los-hi?

En comptes d’això, reconeix que el món és diferent ara. Reconeix que algunes de les coses en els que hi vam creure no eren verdaderes. Les regles han canviat. Però pots compondre-te-les i sortiràs guanyant respecte de la situació anterior.

El canvi principal que hem de fer molts de nosaltres durant aquest temps és canviar la posició del nostre enfocament. És extern o intern?

Quan tries donar-li un enfocament extern, penses en totes les persones que ho han espifiat tot i ens han ficat on som ara. (Mira’t la llista de caps de turc i tria el teu favorit). Pregunta’t què passarà a continuació. Es recuperarà el mercat? Funcionarà el pla d’Obama?

Quan tries donar-li un enfocament intern, penses en allò que pots fer per crear la teva pròpia independència i posar fil a l’agulla per què es faci realitat. En lloc de preguntar, tu decideixes el que passarà a continuacó. Què faràs independentment de les condicions del mercat? Com aconseguiràs el que realment vols?

Una de les millors coses de la recessió és l’oportunitat radical de canvi i creixement. Pots usar aquest temps per començar un negoci molt petit. Pots descobrir en què ets realment bo i usar aquestes debilitats per ajudar als altres. Pots ser extraordinari en un treball ordinari, i trobar el motiu per llevar-te cada matí.

Pots canviar completament la trajectòria de la teva vida, i quan després la gent et pregunti quan va passar, podràs dir, “Bé, va passar durant la pitjor crisi econòmica de la meva vida…”

El procés de canvi sol ser dolorós. Però res de por: el mateix tipus de dolor produeix creixement i canvi, si n’estem disposats.

Com a Resum

Escolta, sé que la cosa està difícil. No he obert l’ampolla de cava aquí a les Oficines Centrals de la Dominació Mundial. Però també crec profundament que aquest és un moment d’unn impressionant creixement personal. Moltes persones es queixaran i esperaran que els altres els ajudin. La resta de nosaltres anem a canviar, adaptar-nos i tenir èxit en la nova terra de l’oportunitat.

Vull que tu siguis un dels que canvien, s’adapten i tenen èxit. Vull que ho facis. Quiero que tú seas uno de los que cambian, se adaptan y tienen éxito. Quiero que lo hagas. Si hi combregues, aquí tenim quelcom en què pensar:

Dintre d’un any, on seràs?

La meva teoria sobre on seré dintre d’im amu mp té res a veure amb AIG, Barack Obama, James Cramer, o el preu de tancament de les S&P 500.

TÉ A VEURE AMB LES OPCIONS QUE TRIARÉ ENTRE ARA I LLAVORS

No m’entusiasma perdre el 40% dels meus estalvis, però si això és el que cal per créixer i canviar a millor, considero que és un preu raonable amb el que pagar per la llibertat.

Què significa la llibertat per a tu? On seràs dintre d’un any?

I si creus que et caldrà més d’un any, no et preocupis, ja que el normal és que et costi més temps. Jo crec que un any és optimista  😉

Yoriento planteja una pregunta per al debat:  ens està canviant la crisi o quan acabi tornarem a ser-hi?

Per la meva banda vaig a plantejar-ho des d’una altra perspectiva:  Serà la teconologia la que ens empoderi o ho farem perquè no ens quedarà més remei?