El bloc de Carme Pla

En ple mes d’agost, trobem la web repleta de viatges preciosos i experiències meravelloses.

Però hi ha molta gent que no surt fora encara que tingui vacances; és la tendència de les staycations, al més pur estil minimalista. Si sols viatjar buscant de provar coses noves, connectar amb la natura, interactuar amb altres cultures, millorar la teva vida o reflexionar profundament, pensa que tot això ho pots aconseguir de forma molt efectiva sense recórrer tants kilòmetres.

Així de suggeridor és el nou sharisme que compartim amb Yoriento i que en la seva versió ens preguntem: ¿Es productivo viajar? Trobarem algunes claus basant-nos en la traducció d’un apunt de Penélope Trunk, a qui no li agrada viatjar però n’aconsegueix tots els beneficis per altres mitjans:

4 motius pels que viatjar és una pèrdua de temps

Per Penélope Trunk

Cada dia sento més amargor per viatjar. Sempre m’ha desagradat. Quan era una nena els meus pares ens van portar per tota Europa i el Carib, i realment em va esgotar. Ara que sóc adulta, puc articular millor per què crec que viatjar és una pèrdua de temps. Aquí hi ha quatre raons per les quals penso que els beneficis de viatjar són altament il·lusoris:

1. Hi ha altres formes més efectives de provar coses noves.

Si bé és cert que aprendre i expandir la nostra experiència és important, fer-ho una sola vegada és força diferent d’integrar regularment alguna cosa nova en la nostra vida. Representa molt poc risc provar alguna cosa durant una setmana. Què tindrà més impacte en la nostra vida: anar a Àfrica durant una setmana i veure la fauna silvestre i la vida en la jungla, o remodelar l’agenda de la setmana per tal de poder caminar pel Parc Natural local una vegada a la setmana? Tindràs una major connexió amb el Parc Natural local que amb la jungla, i tindràs una percepció més profunda de com creix i canvia i com respons tu. Així que si esperes que viatjar canvii com veus el món, fer alguna cosa cada setmana per veure el món de forma diferent tindrà més impacte que fer-ho una sola vegada, set dies seguits.

2. Les diferències culturals són superficials. Les diferències econòmiques marquen.

No t’enganyis dient que viatges per aprendre sobre cultures diferents. Perquè no aprens necessàriament de la gent en altres cultures. I no et cal sortir d’USA per trobar cultures diferents de la teva.

Frans Johansson escriu sobre diversitat, i diu que la raça ja no és un indicador de diversitat—el context ho és. I els contextos més diversos es donen en la disparitat econòmica. Així que una persona blanca rica i una persona blanca pobra són més diferents que una persona blanca rica i una persona negra rica.

Penso que això també és cert entre cultures. Vaig tenir una companya de Sud-Àfrica a l’institut. Però era exactament com jo: rica, blanca, jueva. Però quan vaig viure a una granja francesa un estiu, la gran diferència entre jo i la família rural no era que ells fossin francesos. Era que ells estaven vivint en una granja. Ho sé perquè quan van veure que era infeliç, em van enviar a viure amb el seus cosins a Lyon—una gran ciutat a França—i els cosins eren com jo.

3. Les persones que estan encantades amb a seva vida no se’n van.

Imagina que t’entusiamés llevar-te cada dia perquè tinguessis una vida estructurada de tal forma que cada dia consistís en fer el que sempre has somiat fer. I estessis enamorada del teu xicot, i de la teva feina, i del teu nou hadstand de ioga. Ho adores tot—imagina-t’ho. Voldries anar-te’n i deixar-ho durant 2 setmanes? Quin sentit tindria? Et divertiries més a casa que fora de casa. Així que enlloc de viatjar on sigui, què tal si averigües què t’agradaria fer amb el teu temps, i fer-ho? En el dia-a-dia real de la teva vida.

4. Un viatge no és el moment de reflexionar profundament.

Les persones que necessiten escapar per poder pensar profundament, en realitat necessiten incorporar-ho a la seva vida diària. Què tal si busquem temps per pensar profundament cada pocs dies? Sam Adams suggereix en el seu article del New York magazine que la meditació és tan important que les persones començaran a dedicar-hi temps de la mateixa forma que ara ho fem amb l’exercici físic. Així que la necessitat de viatjar que sents podria ser en realitat una necessitat de dóna’m-espai-per-al-cap, i si penses que només ho necessites durant un parell de setmanes, t’equivoques. Necessites temps per a pensar cada dia. Refés els teus dies per fer honor a aquesta necessitat, enlloc de sortir corrents durant el que només pot ser un respir temporal.

Intueixo que les coses que intenteu aconseguir quan viatgeu són per regla general coses que podríeu aconseguir de forma més profunda si quedant-vos a casa féssiu canvis a la vostra vida enlloc de sortir corrents. La rutina i la pràctica són claus per donar un significat més profund a la vostra vida. És clar que trencar amb la rutina és important per obtenir perspectiva. Però certament no necessiteu viatjar a un altre país. Hi ha moltes coses noves en el que hi som ara. Només cal mirar-hi més detingudament.

A pesar de que a Penélope no li agradi viatjar, crec que després de llegir el seu apunt resulta evident que en el seu cas no va ser una pèrdua de temps. Intentaré explicar-ho amb una anècdota, una experiència personal.

Quan vaig nàixer, bona part de la meva família era a Suïssa. De fet, jo vaig nàixer a Ginebra tot i que als dos anys vam venir a viure aquí. Des de llavors, la meva primera visita va ser als vuit anys, en què vaig acompanyar la meva àvia en un dels seus viatges.

Portàvem allí un parell de setmanes quan un dia la meva àvia em va demanar que anés a un centre comercial a comprar-li les quatre coses concretes que solia comprar ella. Com sempre era el mateix, jo ja sabia què era exactament i on ho havia de comprar: les begudes en una bodegueta i la resta en al súper (les dues coses juntes, una al costat de l’altra dintre del centre comercial). Hi havia moltes caixeres, quasi totes estrangeres i sempre n’hi havia alguna d’espanyola… sempre llevat d’aquell dia, perquè les coses passen així
A la bodegueta cap problema. Però al súper em volien cobrar les begudes que ja havia pagat a la bodegueta. I jo no parlava cap idioma, i cap caixera, ni cap client, ningú parlava castellà (ni català). I jo petiteta i sola.

Vaig tornar a casa amb tot aclarit i bé, però molt contrariada. I per més que l’àvia intentés fer-me veure que podia anar a qualsevol lloc perquè va veure que sabia fer-me entendre, només va aconseguir que m’enfadés més i vaig prometre que quan tornaria parlaria francès.

Tot el que sé de francès ho vaig aprendre a classe a Tortosa, però sempre he cregut que la meva anècdota amb l’àvia va tenir molt a veure en què realment ho aprofités com ho vaig fer. Encara que em vaig enfadar amb l’àvia i em vaig disgustar, en realitat el seu impacte sobre mi va ser molt positiu quan el valoro al cap del temps.

D’aquesta forma, en llegir l’apunt de Penélope amb els viatges que va fer de petita i el seu punt de vista actual, veig a algú que no solament va estar en contacte amb  la natura sinó que va aprendre a connectar-hi; en contacte amb diferents cultures ha sabut comprendre tot el que ens uneix profundament en la diversitat; la importància d’incorporar en la vida allò que ens agrada fer, més enllà de la diversió esporàdica; i la necessitat de reflexionar molt més del que solem fer-ho.

Jo diria que no va ser una pèrdua de temps.

Etiquetes:Sharisme, viatjar