El bloc de Carme Pla

Aquesta és la meva participació al joc literari número 100 d’en Jesús M. Tibau, que consisteix en el fragment inicial d’un llibre. Els participants hauran d’endevinar:

• El títol del llibre
• El nom de l’autor/a

En aquest apunt, que com hem dit és el fragment inicial del llibre, també hi ha una pista per al títol (la imatge)  i una altra pista per al nom de l’autor/a (segon paràgraf).  A veure si les trobeu!

photo credit: weirdcolor

Vaig baixar de l’avió amb aquella sensació flonja i una mica incorpòria que donen els viatges llargs. L’aeroport em va semblar esquifit, petitíssim, i les cares de la gent poc amistoses. Hi havia una bromera de calitja a l’aparcament i, arreu, una gitaneria no gens dissimulada de taxistes, venedors i místics de sectes impossibles. Tenia un zumzeig a les orelles i el mal humor que dóna una febrada espessa, i tanmateix tenia la bona salut de sempre i els sentits afuats i desperts. No era sols el viatge, el llarg viatge, ni el canvi d’horari, ni tampoc l’aspresa de la boca i la sequedat a l’estómac com a resultat de menjar i dormir en horaris inconnexos; era el meu estat d’ànim, permanent i tossut, crònic, que s’arrapava a mi sense deixar-me de petja, com un vigilant extremament zelós. L’estat d’ànim que duia d’abans del viatge i que, segons diuen, deixa el tròpic com una empremta invencible als qui no es poden aclimatar, i que jo, avorrit de sentir-ho desestimava d’esma. Un absurd, després de setze anys de tròpic, adaptat a aquell clima tot el temps, sense mals.

M’havia vingut de sobte, allà, a Tegucigalpa, un matí com qualsevol altre, en llevar-me. Ho portava covant, però jo ho vaig sentir com una glopada de xixa agra i amarga, sense ni haver-la tastada, tant com l’avorria. I no havia passat res d’especial, res de res. El mateix ritme de cada dia, les mateixes tasques a l’hospital, en què havia acabat fent de metge més que no pas de biòleg, la mateixa mandrosa harmonia a casa, amb la Clarita, tan dolça, la mateixa ràbia a què un s’acostuma, mica en mica, i amb la qual convius fins a fer-te’n amic i així anar diluint-la a les venes, amb només un deixant de ressaca. Tanmateix, sense motiu de cap mena, allí estava, alertat, aquell fàstic per tot i per tots, sis mesos feia ja, el mal del tròpic, després de setze anys… M’avorrien les persones que m’envoltaven, i les coses, i la feina i la diversió. M’avorria també la Clarita, que em mirava amb un tremolor suplicant, i que veia, sense remei, que jo me n’estava anant, abans i tot d’haver-ho decidit.

Com sempre, trobarem les instruccions del joc a l’apunt del bloc de Jesús.

A més a més, també tenim l’explicació general del funcionament dels jocs literaris de Jesús M. Tibau.

I moltes felicitats pels 100 dimecres consecutius de jocs!!!

Actualització: A partir del dia 1 d’abril, tenim publicada la solució.

Etiquetes:Jesús M. Tibau, joc literari