Per què ens comportem diferent quan hi ha diners pel mig? Quan parlem de les relacions entre empresa i empleats, és possible un canvi en la mirada i perspectiva dominant, o hem de tirar la tovallola?
Ahir, una amiga em va passar un article-entrevista sota el tÃtol No seamos vÃctimas de la flexibilidad, publicat el dia 15 de març del 2000 a La Vanguardia. 7 anys després de la seva publicació, me l’envia la meva amiga per parlar-me de la realitat d’avui i fent la pregunta de si hi ha alguna possibilitat de canvi.
En aquesta entrevista a Richard Sennett, el cèlebre sociòleg, economista i assagista explica la seva visió de la relació que mantenim amb les empreses actuals: relacions laborals inestables, sempre en perill de reestructuracions, que es tradueix en una manca de compromÃs.
Per a l’individu, segons Sennett, aquesta situació provoca un problema d’ètica. Perquè dintre de les relacions familiars, als nostres fills no els demanem mai que es comportin com s’espera que ho facin en el món laboral; és contradictori. Ningú vol a casa relacions superficials, sense compromÃs ni col·laboració. Llavors quan algú ha estat educat d’aquesta manera i arriba al món laboral, rep la primera bufetada.
Davant d’aquesta situació, Sennett diu que hi ha gent que se n’adona als 40 anys, moment en què és molt dur fer el canvi perquè generalment suposa una pèrdua econòmica i això resulta molt dur. Mentre que la gent jove que havia entrevistat l’any 2000 estava resignada davant unes condicions laborals que pensaven que no podien canviar.
És a dir, tot i que Sennett en algun moment havia dit que la clau la tenien els directius, a l’hora de cercar alternatives es basava en l’actuació de les persones empleades.
Penelope Trunk, d’altra banda, és una persona que ho ha vist clar aviat i després de 7 anys en una gran corporació va decidir fer la seva. Ara, tant ella com el seu marit comparteixen el temps i les activitats fora de la feina i les responsabilitats familiars.
Ahir, al seu bloc, escrivia un article en què dèia que els alts exectius poden aprendre dels temporers sobre responsabilitat personal, amb el que vol provocar un canvi de perspectiva. Penelope basa l’article en la responsabilitat que les pereones tenim com a pares i compara les possibilitats que té una persona amb feina temporal i flexibilitat en comparació a un alt executiu: si els mirem des de la perspectiva de la responsabilitat paterna, el temporer assumeix molta més responsabilitat que l’alt executiu, que en comparació es comporta com si encara no hagués arribat a l’edat adulta, depenent molt del suport que rep a casa.
Entre els comentaris al seu apunt, hi ha el d’una persona soltera que explica la seva experiència en una empresa en què hi havia molta gent casada, però que comptaven amb altres persones que assumien les responsabilitats de la llar i familiars. Posa de relleu una situació absurda, que serveix a Penélope per explicar que si bé l’exemple dels fills resulta molt comunicatiu, en el fons es tracta de reconèixer el valor del nostre temps personal, sigui quina sigui l’elecció que fem.
Penelope també es centra molt en les decisions dels individus, però ella sol posar èmfasi en el canvi generacional.
Dues mirades, una realitat i un canvi en la forma d’ordenar el món, un canvi en què el capital ja no ocupa el mateix lloc que ocupava al segle passat. És possible?
[tag]conciliació laboral[/tag], [tag]lideratge[/tag], [tag]ètica[/tag]